El POU

Fa massa que miro abaix.

Massa temps que la foscor d’aquest pou em té atrapada.

Es fosc, humit, profund, misteriòs. Inconscienment és on m’amago des de fa temps.

No giro el cap, nomès miro la foscor. Hi ha tant de silenci….

Finalment caic dins, és una caiguda lenta i dolorosa, però al arribar al fons em fereixo el cap. Fa mal, molt mal i no veig la sortida.

Miro cap amunt i tot està massa lluny.

Aquí nomès hi ha ombres, ombres del passat.

Sento veus llunyanes, veig ulls que em miren, veig mans que volen agafar-me i tinc por.

Però unes de les mans insisteix cada dia, m’acarona els cabells, escolta el meu silenci i els meus plors. Quan ja no hi ha llàgrimes, m’agafa la mà.

És una mà càlida i amiga.

No tinguis por, vine amb mi. Em diu.

Hi vaig i poc a poc, surto de la foscor i veig el Sol, i quan miro a terra veig les manetes que feia temps que em buscàven i jo no sabia veure-les.

Agafo les manetes que tant de temps i amb tant carinyo les vaig fer i miro els ulls que hi ha darrera.

Com he pogut oblidar aquest ulls plens de carinyo i d’ilusions. Darrera d’ella hi han més mans.

Giro el cap i et veig.

De sobte, em sento afortunada.

Agafo la teva mà i la seva maneta i caminem cap a l’escalfor del Sol.
I el pou….

Desapareix.