El Pingüí i la Sirena

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un Pingüí solitari que caminava per la ciutat.
Estava trist, sol, tot el seu món de glaç, s’estava fonent pel canvi climàtic i no acabava de trobar el seu lloc en aquella ciutat.
No confiava amb ningú, ja que l’havien enganyat masses vegades. I només feia que caminar i caminar, sol i enfadat amb ell mateix i amb tot.
Un dia, caminant, va tropeçar amb una noia que amb prou feines s’aguantava dreta.
Que patosa, va pensar.
Però de sobte ella li va demanar si la podía ajudar a caminar. Ell es va quedar tant parat davant aquella petició, que no va saber que dir.li i li va allargar la mà.
Com és que no saps caminar? – va demanar-li encuriosit.
És que fins fa poc era una Sirena, però els taurons em volien menjar i vaig fugir a terra ferma i és clar, vaig perdre la meva cua. – Va dir ella.
Ell la va mirar als ulls. Estava tant sorprès per la resposta que de sobte es va donar compte de que frágil i trista era aquella Sirena. Li va fer pena i va decidir ajudar.la.
Així tampoc deus saber correr?
No
I patinar?
No
I anar en bicicleta?
Tampoc.
Buff, quina feinada, vols venir amb mi i aprendre?
Ella el va mirar als ulls. Va veure uns ulls foscos, una mirada penetrant i sincera.
Si, va dir. Però, no estic jo sola. Vaig fugir amb la meva Sireneta. Ella tampoc sap fer tot això. T’importa?.
No, va dir ell. És tant bonica com tu?. Va demanar.
Més. Va dir ella amb un mig somriure.
Des d’aquell dia, no es van tornar a separar. Els hi va costar molt. Però ell necessitava el seu carinyo i confiança. I ella, necessitava la seguretat d’ell i el carinyo també.
De tant en tant, ella li demanava:
Creus en el destí?
No, deia ell.
En les casualitats?
Si, potser. Només sé, que fa molt que et busco i t’he trobat.
I ella somreia i tancava els ulls tranquila.

………

I que més Mami???
Mar, ja n’hi ha prou per avui, és hora de dormir. Demà et seguiré llegint el conte de l’àvia.
Mami, tu ets la Sireneta veritat?
Si, bonica, ara dorm ja..