A la meva Sireneta
Ja s’apropa el dia. Ja ha passat un any. Massa ràpid. No he tingut temps de disfrutar-lo com cal.
Ja fas 10 anys….
I jo, com cada any, recordo aquell fred 14 de novembre del 99.
I com cada any quan ho recordo ploro. Ploro de felicitat i de tristesa al mateix temps.
Felcitat, perque ets el millor que m’ha passat en aquesta vida.
Tristesa perque ja estàs una mica més lluny de mi.
He vist tots els teus canvis i com estàs deixant de ser una nena per passar a ser una doneta.
És un espectacle únic, preciòs i estic a primera fila. Però, un cop més recordo l’inici i m’entra massa enyorança.
Ja no ets aquell bebé rodonet, que només volia els braços de la mami.
Ara ets una doneta preciosa que es fa estimar per tothom.
Tens un caràcter fort, un cor molt gran i unes llàgrimes massa dolces per lliscar per les tevés galtes.
Però el millor de tu, és el teu somriure. M’ilumines amb ell i egoistament, m’alimento d’ell.
Judith, segueix sent tu mateixa, perque ets única.
I jo seguiré com cada any recordant aquell fred 14 de novembre, en que vaig sentir per primera vegada el teu cant de Sirena i els dies d’hivern es van tornar càlids.
T’estimo.
Mami.
