DEDICAT A L’ANNA MARI, FILLA, NÉTA, MARE I ÀVIA
Passa la vida tan despresa, que quan miro enrera, només recordo petits moments viscuts. Són petites imatges, que es queden gravades a la memòria, ves a saber el perquè.
De la meva infància recordo jocs, olors, petons, abraçades i una cançó de bressol de la mare…ho recordo amb nostàlgia, quan hi penso m’entristeix que el temps hagi passat tan ràpid…
M’agradava l’àvia sobretot, la meva iaia. Jo era la nineta dels seus ulls. Vaig ser la primera néta. Ella només havia tingut fills i li encantàven les nenes.
Recordo, que quan em pentinava, m’estirava molt els cabells i me’ls mullava amb colònia. Sempre deia que una nena havia de tenir els cabells llargs per fer-se cues de cavall. I els cabells mai havien de tapar una cara tan bonica.
Sempre em possava vestits i em feia les calces de ganxet amb dos llacets . Si ella sabés que poc m’agradaven….Eren molt incòmodes, us diré un secret, bé no, però és fácil endivinar el per què eren tan incòmodes.
El que recordo bastant és una vegada, jo era molt petita, li vaig dir..”Iaia quan tu siguis petita i jo gran, jo també et cuidaré…” Ella va somriure i em va donar un petó molt dolç que no s’ha esborrat mai i ja fa molts anys d’aquella besada…
El que ella marxés amb els àngels va ser un cop molt dur per a mi. Pero amb el temps, aprens que la vida és així, tot té el seu moment, és un cicle que es renova continuament i que torna a començar….
He estat filla sense saber-ne.
He estat mare sense saber-ne.
He estat mare d’una sirena, sense saber-ne.
Crec que només estaré preparada per ser àvia, perquè només el temps fa que sapiguem fer les coses. La experiencia diuen les velles sàvies, qui sap…
Només sé que tot és un tornar començar quan una flor es mor un altre neix al costat.
Això passa amb nosaltres, perque tot i ser diferents, som un.
Som filles, nétes, mares i àvies.
El vincle que hi ha entre nosaltres, només el descobreixes al ser mare, i et converteixes en més bona filla, néta i estimada àvia.
De la meva infància recordo jocs, olors, petons, abraçades i una cançó de bressol de la mare…ho recordo amb nostàlgia, quan hi penso m’entristeix que el temps hagi passat tan ràpid…
M’agradava l’àvia sobretot, la meva iaia. Jo era la nineta dels seus ulls. Vaig ser la primera néta. Ella només havia tingut fills i li encantàven les nenes.
Recordo, que quan em pentinava, m’estirava molt els cabells i me’ls mullava amb colònia. Sempre deia que una nena havia de tenir els cabells llargs per fer-se cues de cavall. I els cabells mai havien de tapar una cara tan bonica.
Sempre em possava vestits i em feia les calces de ganxet amb dos llacets . Si ella sabés que poc m’agradaven….Eren molt incòmodes, us diré un secret, bé no, però és fácil endivinar el per què eren tan incòmodes.
El que recordo bastant és una vegada, jo era molt petita, li vaig dir..”Iaia quan tu siguis petita i jo gran, jo també et cuidaré…” Ella va somriure i em va donar un petó molt dolç que no s’ha esborrat mai i ja fa molts anys d’aquella besada…
El que ella marxés amb els àngels va ser un cop molt dur per a mi. Pero amb el temps, aprens que la vida és així, tot té el seu moment, és un cicle que es renova continuament i que torna a començar….
He estat filla sense saber-ne.
He estat mare sense saber-ne.
He estat mare d’una sirena, sense saber-ne.
Crec que només estaré preparada per ser àvia, perquè només el temps fa que sapiguem fer les coses. La experiencia diuen les velles sàvies, qui sap…
Només sé que tot és un tornar començar quan una flor es mor un altre neix al costat.
Això passa amb nosaltres, perque tot i ser diferents, som un.
Som filles, nétes, mares i àvies.
El vincle que hi ha entre nosaltres, només el descobreixes al ser mare, i et converteixes en més bona filla, néta i estimada àvia.
0 comentarios:
Publicar un comentario